Continuem amb els comentaris prehistòrics.
Marija Gimbutas (1921-1994) ha estat una arqueòloga lituana, que es va afincar als Estats Units després de la segona Guerra Mundial.
Me'n va parlar fa uns anys Casilda Rodrigáñez i vaig tenir ocasió de conèixer dos dels seus llibres: Goddesses and Gods of Old Europe, i el que està editat en castellà El lenguaje de la diosa, Editorial DOVE y Grupo Editorial Asturiano, 1996.
Encara que no tinc a mà ni notes ni els llibres, intentaré explicar el que bonament recordo del que vaig llegir, que em va semblar interessantíssim. Excuseu la pobresa i les imprecisions.
Marija Gimbutas posseïa una sòlida formació teòrica i alhora va participar en excavacions i investigacions pràctiques. Un dels punts que va atraure el seu interès van ser les més de sis mil figuretes femenines prehistòriques trobades a jaciments europeus. L'estudi d'aquests jaciments la va dur a elaborar un concepte que ella mateixa va anomenar la Vella Europa.
Aquesta Vella Europa té els següents límits geogràfics i cronològics. Abraça els territoris que s'estenien des del sud d'Ukraïna, fins a les illes gregues, i des de la riba nord del Mar Negre fins al nord-est de la península itàlica. El període en què situa aquesta Vella Europa és el primer neolític, entre el 7000 i el 4000 a. C., abans de les primeres invasions indoeuropees.
¿Què té d'especial aquest període i territori?
Que s'hi han trobat nombroses restes que demostren que hi va existir una civilització neolítica amb poblacions que tenien un nombre considerable d'habitants, amb una organització de tipus pacífic (escassesa d'armes), i amb creences que giraven entorn al culte o cultes a personatges femenins.
Aquesta civilització matrifocal de la Vella Europa entra en crisi a partir de les primeres invasions indoeuropees que arriben d'orient a partir del 4.000 a.C. Els indoeuropeus imposen una cultura de domini de tipus patriarcal, que desplaça o intenta desplaçar les antigues creences. Per dir-ho amb una imatge, els indoeuropeus porten uns déus nous que fan fora les antigues deesses a cops de colze, i sota aquesta substitució n'hi ha una altra que ja no és religiosa sinó cultural i econòmica.
Les creences matrifocals es resisteixen a desaparèixer i Gimbutas analitza com perviuen, barrejades amb els moderns déus patriarcals.
I estudia el que és també molt interessant: com es mantenen els antics cultes en zones perifèriques al nou poder indoeuropeu. L'illa de Creta, amb la seva civilització minoica i la presència de figures femenines tan importants, és per a Gimbutas un reducte de la Vella Europa, al sud d'una Grècia que ja era indoeuropea i patriarcal. En aquesta perspectiva, el rapte d'Europa prendria un significat nou: Zeus disfressat de toro rapta Europa, és a dir venç finalment la Vella Europa refugiada a Creta. (Si non é vero...)
Estudia també la cultura a territoris més occidentals, com si les deesses haguessin fugit a refugiar-se cap a occident. La cultura ibèrica, que té arrels preindoeuropees, és un camp fecund per rastrejar els antics cultes.
(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Avui acabem amb un dibuix del sud de la península ibèrica.
Al Museu Arqueològic d'Elx, a l'entrada del Palmerar, hi ha una d'aquestes nombroses estatuetes femenines. És molt tardana, comparada amb les de la Vella Europa; és ja de l'època ibèrica, de segle VI a.C. Té una incisió clara que marca el triangle púbic. Es tracta d'una forma molt repetida en les estatuetes, que adquireix un caràcter simbòlic i que apareix en altres figures i en la decoració de la primera ceràmica.
(El dia que ve: Més sobre deesses prehistòriques)