(Podeu clicar sobre el dibuix per ampliar-lo)

Deixem el barroc i tirem enrera, fins al Renaixement tardà.
Un dels personatges inquietants de la ciutat és l'emperador alemany Rodolf II (1576-1611).
Va instal.lar la capital de l'imperi germànic a Praga i va atraure a la seva cort artistes manieristes, astròlegs, alquimistes, venedors de curiositats i també xarlatans de tota mena. Durant el seu regnat es va viure una època de relativa tolerància religiosa, en comparació amb els temps que vindrien després.
Són personatges de la seva època el rabí Löw, a qui s'atribueix la creació del Golem, i el pintor Arcimboldo, conegut pel retrat d'un bust fet de fruites i flors.
Rodolf és un personatge curiós, que va acumular una col.lecció artística i una de les primeres col.leccions de curiositats. Al recinte del castell de Praga hi ha un carreró amb unes casetes miniatura, anomenat carrer de l'Or, on la llegenda diu que s'instal.laven els qui treballaven per buscar la pedra filosofal i elixirs de tota mena. S'expliquen moltes excentricitats del personatge, com els càstigs que inflingia als homes de qui desconfiava, als qui fracassaven en les seves promeses d'obtenir filtres màgics o als qui es revelaven com a impostors.

L'eslavista Angelo Maria Ripellino (1923-1978) en el seu llibre Praga Màgica, dóna una visió psicoanalítica d'aquest rei tan especial. Recorda que era besnét de Juana la Loca, nét de Carles I (o V), nebot de Felip II.
Explica que va ser enviat pel seu pare a educar-se a cal seu tiet, Felip II, i que va arribar a l'Escorial a l'edat d'11 anys. Diu, i a mi em fa gràcia la imatge, que anava esporuguit pels sinistres passadissos i sales d'aquell palau tan auster. El descriu com un noiet mort de por en l'ambient inquisitorial i ultracatòlic de la cort espanyola. Sembla que era molt tímid i que hi vivia sense atrevir-se a dir ni mu. I ve a explicar que, un cop lluny de Castella, es va sentir alliberat i es va passar de rosca, abocant-se als excessos citats més amunt.

Alguns governants segurament no s'han d'analitzar des de pressupostos històrics, ideològics o econòmics, sinó com a casos psiquiàtrics. Hi pesen més els aspectes personals que els polítics. Ho vaig pensar quan va caure el Ceaucescu a Romania.