Al Liceu fan l'òpera de Mozart "Così fan tutte" amb escenografia de Josep Mª Flotats. Sembla ser que la nit de l'estrena van xiular la seva posada en escena. Li criticaven que un dels decorats evoqués la paret d'una fàbrica tèxtil (crec que la crítica d'un diari precisava "una fàbrica del Llobregat") i que fes sortir pel fons uns manifestants que xiulaven la Internacional. Dit així... doncs potser sí que la cosa no anava ben enfocada.
Vegem-ho de més a la vora:
L'argument del "Così fan tutte", despullat de música, de veus i de mots, no pot ser més poca-solta, amb permís dels que hi entenen.
A Nàpols, un filòsof escèptic pretén que totes les dones són infidels i volubles, i repta dos soldats enamorats a posar a prova les seves promeses. Accepten la juguesca i fan veure que marxen a la guerra, però retornen disfressats d'albanesos que fan la cort a les dues noies. Elles es resisteixen i es resisteixen, però finalment acaben cedint. Val a dir que ells, entre altres argúcies, han fet veure que se suïcidaven de desesperats que estaven perquè elles no accedien a la seva requesta.
Quan descobreixen que els albanesos no són altres que els seus promesos, elles demanen que els hi arrenquin la vida, perquè no tenen dret a viure de tan infidels que han estat, supliquen ser assassinades. Però el filòsof escèptic intervé: si totes són iguals, i els nois bé s'han de casar, doncs que es casin amb aquestes, perquè tant se val aquestes com unes altres.
És una misogínia que recorda aquestes obres del teatre clàssic espanyol, on en el millor dels casos a la mossa seduïda me la fiquen en un convent i a partir del segon acte ja no se'n parla més. Esbandit el problema de la noia, l'obra es pot centrar llavors a aclarir com els homes renten el seu honor.
El Flotats fa sortir uns personatges que fan de poble, vestits i il.luminats de manera que recorden la pel.lícula Novecento del Bertoluci. Són un contrapunt al, diguem-ne, drama, que al començament no acaba de quedar molt clar quina funció té. Però que adquireix tot el seu sentit quan el filòsof demostra que totes són iguals i diu la frase "così fan tutte": en aquell moment pel fons de l'escena passa la manifestació popular amb pancartes reivindicatives, la més vistosa de les quals diu "così fan tutti".
Crec que és una troballa contraposar el "tutte" femení al "tutti" masculí, i el que passa és que al Liceu sentir la Internacional encara que sigui xiulada fluixet, gairebé insinuada, els fa urticària.