Dins l'any del disseny, se celebra al Palau de Pedralbes (fins al 22 de febrer) una exposició antològica de l'obra de l'arquitecte i dissenyador Óscar Tusquets. Hi ha de tot: objectes, dibuixos, maquetes, fotos i quadres. I també frases dels seus amics.
Bueno... per a mi ha estat una decepció, perquè enmig de coses sense cap dubte molt valuoses, n'hi ha d'altres, he trobat que masses, que no són de bon gust. O que no estan bé. Per exemple, una taula parada amb la vaixella dissenyada per ell: les tassetes de cafè tenen tres potetes, o sigui que cada tassa en lloc d'aguantar-se pel cul, s'aguanta sobre les potetes. Penso com es deuen multiplicar els escrostonats de les tasses i m'imagino un joc de cafè tot tort, amb una tassa decantada per aquí i l'altra per allà. És només un exemple.

N'he sortit desencantada, perquè bàsicament el que coneixia de l'Oscar Tusquets eren dues manifestacions que m'havien agradat molt. M'havien fet veure un individu que tocava moltes tecles amb un toc genial.
En primer lloc el llibre "Todo es comparable" (Edit Anagrama, colección Argumentos, 1998) amb reflexions diverses escrites en un estil molt viu. Hi parla des de com desguassa l'aigua de pluja el Partenó, fins a la semblança entre les bodes angleses en la realitat i les que surten a la pel.lícula "Tres bodas y un funeral", passant per una crítica a les etiquetes dels jerseis, que piquen i costen molt de descosir. És un llibre que té molta gràcia.
La segona manifestació que em va fascinar va ser l'exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que es va muntar ara fa dos anys, titulada "Rèquiem per l'escala". (Reprodueixo aquí alguns dels esbossos que vaig fer a partir de les fotos que s'hi exposaven).

Era una mostra molt original, composta bàsicament de fotos d'escales (també alguns dibuixos, fragments de pel.lícules i instal.lacions) agrupades segons els tipus geomètrics i jo diria que segons criteris poètics.

L'exposició remarcava que l'escala ha deixat de ser un repte artístic, per convertir-se en un mer espai de servei: "Hem passat de considerar-la el cor de l'edifici a projectar-la com una sala de calderes".

Al final del recorregut hi havia una immensa reproducció fotogràfica d'una escala monumental (Òpera Garnier o similar) i hi estaven assenyalats amb retolador tots els detalls arquitectònics que ara no es podrien projectar perquè la normativa els prohibeix. Conclusió irònica.
Va ser una visita que em va emocionar.
Avui m'he quedat amb ganes de fer una tria d'escales "meves": vistes, mirades, dibuixades per mi.