Al Restaurant Cervantes, darrera l'Ajuntament de Barcelona, hi ha taules de marbre i a l'hora de dinar les estovalles són de paper. Ens asseiem i, abans que ens desparin la taula dels clients d'abans, arreplego un tros d'estovalles de paper. Miro les taules del voltant buscant el personatge que ha estat dibuixat pel comensal anterior. Ja deu haver marxat, perquè no el sé veure.
Em fixo amb la mica de cafè que dóna color al nas, al front, a galtes i coll, segurament escampat amb el dit. Doblego el paper i me'l fico a la bossa, com si m'endugués un picasso.
