dilluns, 14 de juliol de 2008

SOBRE EL BRUCE CHATWIN 1


Me'n vaig aquí. A la tornada ho explicaré tan bé com sàpiga.

Per a l'Anna Petit Solé. Dedicatòries



Va ser no fa molt, quan va començar a ploure cada dia i es feien brometes sobre si caldria o no la tuberia del trasvassament. Aquestes pluges les hem entomades amb beatitud i aquí parlo de dos dies passats a l'aire lliure, just cobert el cap amb una caputxa d'anorak. Era gairebé la felicitat.
El camp era de secà, però estava verd de petites herbes i pigallat de flors. És un lloc d'on he parlat altres cops al blog. No és pas molt lluny de l'autopista, però sense camí asfaltat, resulta un lloc solitari, apartat, únic.
Va ser un cap de setmana comunitari amb criatures corrent amb llibertat amunt i avall per una era i uns camps on ningú els pot atropellar, perquè no hi ha cotxes, ni poden caure a cap piscina, perquè no hi ha aigua, ni poden enrampar-se a cap cable, perquè no hi ha electricitat. Els han explicat que si agafen un càvec l'han de portar amb les punxes cap avall i que amb unes estisores de podar a la mà mai s'ha de córrer.
A la nit abans d'anar a dormir una volta per fora. No es poden veure les estrelles perquè el cel és cobert, però la foscor absoluta pel nord, per l'est i per l'oest, quan saps que tens per cada una de les bandes una distància oberta d'uns quants kilòmetres, fa efecte. Només es veuen lluminàries pel cantó de migdia, allà lluny, és la vila de Valls.
Sento com un luxe aquesta sensació de solitud. Sobretot quan de tornada a Barcelona llegeixo al diari com anem per l'Everest: un embús tremendo per pujar-hi.

diumenge, 13 de juliol de 2008

Per al Jordi Flos. Dedicatòries

Era un viatge a coberta en un vaixell que es deia Phaestos que feia el trajecte des d'Heraklion, el port del nord de Creta, fins a El Pireu. Tenia pintat a sobre les planxes del casc un enorme príncep de Knossos.
Feia sol, però el ventet era fresc, tothom havia trobat un racó o un seient per estirar les cames i descansar. Hi havia uns bancs de fusta com els de la Rambla de Catalunya a Barcelona, que eren ideals. Vaig sentir que em cridaven. Evlalía, Evlalía!! ¿Era a mi? No, era una nena que feia entremaliadures i que es deia com jo. La majoria eren grecs originaris de Creta que tornaven a treballar a Atenes a primers de setembre després de passar les vacances al poble. Molts cistells de llimones, cada família se'n duia llimones de la iaia cap a casa.


Aquest dibuix amb els anys ha anat canviant de color, unes ratlles continuen negres i les altres s'han tornat vermelles. Em sembla que les negres van ser traçades amb tinta xina negra, les altres, amb retolador també negre.

dimarts, 1 de juliol de 2008

D'un sevillano clarividente

El Rafael Senra m'envia de part d'un amic seu, sevillano clarividente, una referència a l'últim manfiesto en defensa del castellano

Don Francisco de Quevedo
mira el manifiesto aqueste,
lo relee el Arcipreste
Góngora levanta el dedo
Lope mira el gran enredo
frunce el ceño Calderón,
y no hallan que el vascón
ni el latino catalán
ni el galaico breogán
hayan mandado al rincón
a la lengua de Berceo
(sin hablar de lo cervántico
o el acervo trasatlántico),
y que es rollo macabeo
o quizás algo más feo
sacar otra vez la caña
o la afilada guadaña
con los consabidos gritos
que ya nos tienen muy fritos
del tipo se rompe España.